POEMAS_PERE BESSÓ

Paisaje

LES PETITES COSES

My sister is backlit from the open window

unaware of her loveliness. The only
sound, the chew of fruit.

Faith is in small things, she says

passing me the jar that smells
of creosote and roses.

Simone Muench

S’està de festa,

a despit de la germana que recupera els ocells

des de la finestra oberta,

desconeixedora del seu encant,

l’apetit que arriba després d’una impressió sobtada,

una sobrecàrrega lleu de la libido de vidre:

una puntada de solitud que ens sagna els genolls,

amb la calma simplicitat de les galetes de gos en blanc i negre.

A l’entremig,

plàteres de coure per al fonoll que deixa

la seua impudícia d’alèrgia als purs d’esperit,

l’exsudació de la llauna de cigrons al foc

o el sobre de sopa d’api per a assuavir la gola,

pols de banya de bou en la cervesa calent,

pètals de tallacors enmig de les pàgines del solucionari d’encreuats

en substitució del llibret de paper abadie per a un peta afgà

de llarga matinada,

xuixiueigs entretallats davant de l’alcohol de sègol,

sobralles de truita de formatge i bolets

en la jaqueta del color de compota de cireres,

la caixa de donuts,

els talls de coca de fruites voladores

de l’arbre del desig,

el gerro que olora a creosota i roses,

i el fetge escorxat per la voravia.

LAS PEQUEÑAS COSAS

My sister is backlit from the open window

unaware of her loveliness. The only

sound, the chew of fruit.

Faith is in small things, she says

passing me the jar that smells

of creosote and roses.
Simone Muench

Se está de fiesta,

a despecho de la hermana que recupera los pájaros

desde la ventana abierta,

desconocedora de su encanto,

el apetito que llega tras una impresión repentina,

una sobrecarga leve de la libido de vidrio:

una punzada de soledad que nos sangra las rodillas,

con la calmosa simplicidad de las galletas de perro en blanco y negro.

Entremedias,

fuentes de cobre para el hinojo que deja

su impudicia de alergia a los puros de espíritu,

la exudación de la lata de garbanzos al fuego

o el sobre de sopa de apio para suavizar la garganta,

polvo de asta de toro en la cerveza caliente,

pétalos de sajacorazones entre las páginas del solucionario

de crucigramas

en substitución del librillo de papel abadie para un peta afgano

de larga madrugada,

bisbiseos entrecortados ante el alcohol de centeno,

sobras de tortilla de queso y setas

en la chaqueta del color de compota de cerezas,

la caja de donuts,

las porciones de torta de frutas voladoras

del árbol del deseo,

el jarro que huele a creosota y rosas,

y el hígado desollado por la acera.

L’ARBRE DEL DESIG

'this lone, wind-blasted hawthorn in the wilds of Argyll is one of

the few known wishing trees in Scotland
The Heritage Trees
Constable

Em concediràs un desig on l’antic lliri entre espines de foc regna, m’atorgaràs un designi, mentre jo suplique cada pam dels teus agitats llimbs abotonats, premuts, incrostats amb les monedes del neguit fossilitzat a la memòria. Respondrà l’arbre mentre restes arrelat en la seua pròpia fermesa. Li parlaràs del darrer badall del teu cor. Desitge que els meus poemes compartesquen una història per al vertader destí de les filles de les filles, rapte, mort i renaixement. En el desig mateix el vent es dolga, l’arbre calle, els núvols brillen, els rebrots reverdesquen, les poncelles de les flors esclaten amb la punxada de cada moneda. L’arbre de la Reina de Maig de la Llum al terreny dels sisimbris i les baies de sang a l’aguait de Josué, el de les rebaixes.

EL ÁRBOL DEL DESEO

'this lone, wind-blasted hawthorn in the wilds of

Argyll is one ofthe few known wishing trees in Scotland
The Heritage Trees
Constable

Me concederás un deseo en donde el antiguo lirio entre espinas de fuego reina, me otorgarás un designio mientras yo suplico cada palmo de tus agitados limbos abotonados, presionados, incrustados con las monedas del ansia fosilizada en la memoria. Responderá el árbol mientras quedas enraizado en su propia firmeza. Le hablarás del último resquicio de tu corazón. Deseo que mis poemas compartan una historia para el verdadero destino de las hijas de las hijas, rapto, muerte y renacimiento. En el deseo mismo el viento se duela, el árbol calle, las nubes brillen, los renuevos reverdezcan, los ocelos de las flores estallen con la punzada de cada moneda. El árbol de la Reina de Mayo de la Luz en el terreno de los matacandiles y las bayas de sangre a la espera de Josué, el de las rebajas.

ARA O MAI

Pensa a l’Edén,
la verda matriu de la Déu femella,
on el fruit penja
com estranyes galtes esfèriques.
T’ho dic:
Estem contents d’eixir-ne vius.
A hores d’ara,
Els bessos són de dues cares,
com les promeses que ens fan i donem.
D’un temps ençà,
la pell necessita companya amb certa freqüència:

Let’s spend the night together,
Now I need you more than ever (Mick Jagger)

El fregament és un present de la poma a la mà,
i àdhuc les pupil.les dilaten
quan els amics són a prop.
Admet les intimidacions de que allò pitjor
és per arribar:
La pols és sempre de sobte ací.
I els raïms, pansits com a advertència,
apleguen en caixes.
Però aquesta nit, en agafar-nos de la mà,
serem de bell nou escolanets de primària
amb tota una gàbia de gats barallant-se
nerviosos al nostre endins,
lentament els nostres cossos cremaran les humides
calories afalagant-se entre sí;
fins i tot la boca mendicant s’omplirà de mots confiats.
Aquesta nit l’espelma oferirà els seu solitari pètal
i sentirem el somriure dels déus.
Més tard, després de sospirar com esponges
a la sala de bany,
-tot recordant la teoria falsament il·lustrada
de l’assecament de la mar,
que ens referia el de Campazas, Feijoo,
hi haurà temps d’escoltar els càlids sons de mastegar
que fa el rellotge de paret.
Però fins al matí del dia següent no desxifrarem
el seu senzill missatge.

AHORA O NUNCA

Piensa en el Edén,
la verde matriz del Dios hembra,
donde el fruto cuelga
como extrañas mejillas esféricas.
Te lo digo:
Estamos contentos de salir de allí vivos.
Ahora mismo
los besos son de dos caras,
como las promesas que nos hacen y damos.
De un tiempo a esta parte,
la piel necesita compañía con cierta frecuencia:

Let’s spend the night together,
Now I need you more than ever (Mick Jagger)

El rozamiento es un presente de la manzana en mano,
e incluso las pupilas dilatan
cuando los amigos están cerca.
Admite las intimidaciones de que lo peor
está por llegar:
El polvo siempre está de pronto acá.
Y los racimos, ajados como advertencia,
llegan en cajas.
Pero esta noche, al cogernos de la mano,
seremos de nuevo monaguillos de primaria
con toda una jaula de gatos peleándose
nerviosos en nuestro interior,
lentamente nuestros cuerpos quemarán las húmedas
calorías celebrándose entre sí;
incluso la boca mendiga se llenará de palabras confiadas.
Esta noche la candela ofrecerá su pétalo solitario
y sentiremos la sonrisa de los dioses.
Más tarde, tras suspirar como esponjas
en el cuarto de baño,
al recordar la teoría falsamente ilustrada
del secamiento de la mar,
que nos refería el de Campazas, Feijoo,
tiempo habrá de escuchar los cálidos sones de masticar
que hace el reloj de pared.
Pero hasta la mañana siguiente no descifraremos
su sencillo mensaje.