En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

martes, 29 de septiembre de 2009

ULL DE L’AGULLA-PERE BESSÓ

Mai no has teixit el somni dolç,
a l’aguait del ritme lent de les seues ones,...







ULL DE L’AGULLA





Per a Helena Bonals Barberà




Pugnamos ensartarnos por un ojo de aguja,
enfrentados, a las ganadas.
Amoniácase casi el cuarto ángulo del círculo.
¡Hembra se continúa el macho, a raíz
de probables senos, y precisamente
a raíz de cuanto no florece!
César Vallejo





Mai no has teixit el somni dolç,
a l’aguait del ritme lent de les seues ones,
sempre enganyant la fam de la tristesa
amb els ossos repelats de la joia
dels altres. En cada tapís del viatge
et negaren la part de l’aventura cega:
La germana nascuda de la sang
d’euga en zel, els clavells del llit obert
a la tempesta, l’esclat a les ales de coloms,
els estels compadits dels udols de les velles
muntant els seus antics neguits.
Ets l’ombra del teu ventre d’illa arredonida,
esperant encara l’ull de l’agulla,
la mà, i el fil insaciables.
Mai no has sabut destriar ni ser l’elegit.
Al punt de partida, ai, home d’edat, et trobes ara.








ULL DE L’AGULLA





Per a Helena Bonals Barberà





Pugnamos ensartarnos por un ojo de aguja,
enfrentados, a las ganadas.
Amoniácase casi el cuarto ángulo del círculo.
¡Hembra se continúa el macho, a raíz
de probables senos, y precisamente
a raíz de cuanto no florece!
César Vallejo







Nunca has tejido el sueño dulce,
al asomo del ritmo lento de sus olas,
siempre engañando el hambre de la tristeza
con los huesos repelados del contento
de lo otros. En cada tapiz del viaje
te negaron la parte de la aventura ciega:
la hermana nacida de la sangre
de yegua en celo, los claveles del lecho abierto
en la tormenta, el fulgor en las alas de palomos,
las estrellas compadecidas de los alaridos de las viejas
montando sus antiguos desasosiegos.
Eres la sombra de tu vientre de isla redondeada,
esperando todavía el ojo de la aguja,
la mano, y el hilo insaciables.
Nunca has sabido escoger ni ser el elegido.
En el punto de partida, ay, hombre de edad, te hallas ahora.

Etiquetas: ,

4 comentarios:

Blogger Francesc Mompó ha dicho...

Fer qualque comentari a un poema de Pere és compartir (o compatir que diria l'amic Collado) el flux divinal d'on poa el poeta.
L'agulla no brodà la part de l'aventura que et pertocava i esdevens illa. I encara esperes, mentre el temps se t'ha escolat pels ulls.
Gràcies Pere per aquests versos.
Salut i Terra

29 de septiembre de 2009, 17:46

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Compartir,compatir, empatir o senzillament patir la part que em pertoca de la tarta universal de la soledat, amic Paco.
M'obligues a dir que l'amistat pregona amb què em mimes et fa exagerar. De tota manera més val això que no una potada a la manera de guitza als inefables, que és com tenen a bé saludar alguna gent "nostrada".
Gràcies a tu per ajudar a catalintzar substanciosament des d'aquesta riba estant el blog d'André Cruchaga per a mi.
Una abraçada desacomplexada.
Pere

29 de septiembre de 2009, 22:03

 
Blogger S .M.T ha dicho...

comparto con vos estos versos... los de mi........... otra piel poética

…......

Escribir resucitando

Hoy escribo,
muriendo y resucitando
en la tierra que clama,
en el reclamo del obrero,
en el mendigo tembloroso de hambre,
en el dolor de la ausencia,
en las sombras de seres esclavizados,
en los sueños que truncaron.

Escribo para que alguien ,
invente esperanzas
y las done a la humanidad .
Para transformar el dolor
en alegría constante,
para que el hombre
destierre de su corazón la guerra,
y el planeta aprenda a brillar
cuando sólo el amor lo cubra .

-

30 de septiembre de 2009, 11:56

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Estrella de mar:
Acá te va tu poema en catalán:


"Escriure ressuscitant"

Hui escric,
morint i ressuscitant
en la terra que clama,
en el reclam de l'obrer,
en el captaire tremolós de fam,
en el dolor de l'absència,
en les ombres d'éssers esclavitzats,
en els somnis que estroncaren.

Escric perquè algú
invente esperances
i les done a la humanitat.
Per a transformar el dolor
en alegria constant,
perquè l'home
desterre del seu cor la guerra,
i el planeta adeprenga a brillar
quan només l'amor el cobresca.

2 de octubre de 2009, 20:22

 

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Inicio