EL NU DEMANAT-PERE BESSÓ

I és així que podem comprar un pomell de violes

a la rue du petit musc...

EL NU DEMANAT

Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
Mario Benedetti

Ens diu Dan Nowak:
aquesta nit som més que dos.
Idea molt treballada ja
que supura convenció menesterosa
àdhuc en la lírica de les cançons del seixanta-huit,
i que de penes commou.
Taral·larege amb Moustaki i els que resten
a l’esquerra romàntica de la meua generació:

Nous sommes deux

Nous sommes trois

Nous sommes mille vingt et trois

Avec le temps, avec la pluie

Avec le sang qui l’a sechée

Et la douleur qui vit en nous

Qui nous transperse et qui nous clou.

Notre douleur nous guidera

I més que els nostres passats.
I això està prou millor,
perquè l’anècdota és fruita de l’arbre riquíssima,
fins i tot des de la freda precisió impersonal,
i podem pensar des del cabàs de Li Po
al penjat del bon vivant de Villon
tal com feren Rimbaud i els seus conreadors de l’absència,
-de nostre mal personne ne s’en rie-
tot passant pel tovalló de seda d’Ezra Pound,
o el cant de pietat de la descaminada Francesca.
Som satèl·lits portant les nostres galàxies a la boca.
I és així que podem comprar un pomell de violes
a la rue du petit musc
(convé posar-lo en la llengua dels bistrots,
si es tracta de retre homenatge a René Char),
i redificar la nit amb els nus de l’escorça de l’ànima.
La pluja dels inclements al cantó
de la felació de la manon al poeta en disbauxa,
qüestió aquesta que el bo de Riechmann no advertí
a l’hora de dur al paper el llampec,
la llum esdevinguda taca de tinta de llampec
llum de l’ham que es dilata i lacera
com peix oreneta de la nit que solca les aigües del cel,
però sí sabé servar la dialèctica de la dispersió dels cossos
i la passió dels elements de natura:
la fúria dels vents contra el borrissol de la nit fosca.

EL DESNUDO PEDIDO

Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
Mario Benedetti

Nos dice Dan Nowak:
esta noche somos más que dos.
Idea muy trabajada ya
que supura convención menesterosa
incluso en la lírica de las canciones del sesenta y ocho,
y que apenas conmueve.
Tarareo con Moustaki y quienes quedan
a la izquierda romántica de mi generación:

Nous sommes deux

Nous sommes trois

Nous sommes mille vingt et trois

Avec le temps, avec la pluie

Avec le sang qui l’a sechée

Et la douleur qui vit en nous

Qui nous transperse et qui nous clou.

Notre douleur nous guidera

Y más que nuestros pasados.
Y eso está mucho mejor,
porque la anécdota es fruta del árbol riquísima,
aun desde la fría precisión impersonal,
y podemos pensar desde el capazo de Li Po
al colgado del bon vivant de Villon
tal como hicieron Rimbaud y sus cosecheros de la ausencia,
-de nostre mal personne ne s’en rie-
pasando por la toalla de seda de Ezra Pound,
o el canto de piedad de la desencaminada Francesca.
Somos satélites llevando nuestras galaxias en la boca.
Y así podemos comprar un ramo de violetas
a la rue du petit musc
(conviene ponerlo en la lengua de los bistrots,
si se trata de rendir homenaje a René Char),
y reedificar la noche con los nudos de la corteza del alma.
La lluvia de los inclementes en la esquina
de la felación de la manon al poeta en desenfreno,
cuestión esta que el bueno de Riechmann no advirtió
a la hora de llevar al papel el relámpago,
la luz tornada mancha de tinta de relámpago,
luz del anzuelo que se dilata y lacera
como pez golondrina de la noche que surca las aguas del cielo,
pero sí supo conservar la dialéctica de la dispersión de los cuerpos
y la pasión de los elementos de natura:
la furia de los vientos contra la pelusa de la noche obscura.