ESLIDA-PERE BESSÓ

Ilustración tomada de la red









ESLIDA

Ah, amiga, no contentes amb el badament
de les fosques,
trencàrem el canteret de totes les aigües
i ens banyàrem al fang
esmicolat del seu ventre
i n’isqué la llum,
una llumeta esqueixada,
com de bromera,
adolorida en la seua mateixa escletxa,
que es difuminà pel senderol
de tornada,
i, com en joc de les nenes,
férem angelets:
ajuntant les aigües amb les aigües
enllà de la sentència bíblica.
I el teu cos s’il·luminà estranyament
per la llum esquifida del meu cos,
i la meua pell s’amerà del llot castíssim
dels teus primers besos.
Ara, però, és el temps de la sal,
de la mirada perduda a l’horitzó,
de l’esmorteïda membrança,
del pas caut de les llobes enrere
abans d’obrir la boca,
ensenyar el gargamall,
temptar el mos de la renúncia
i fer marxa,
car bé que t’ho saps, Marieta:
al dolor i a l’angoixa els agrada
anar de viatge.



(de Només per a dones, 2oo9)

ESLIDA

Ah, amiga, no contentas con la rajadura
de las umbrías,
rompimos el cantarito de todas las aguas
y nos bañamos en el fango
desmigajado de su vientre
y de allí salió la luz,
una lucecita desgarrada,
como de espumajo,
dolorida en su misma hendidura,
que se difuminó por el sendero
de vuelta,
y, como en juego de las nenas,
hicimos angelitos:
juntando las aguas con las aguas
más allá de la sentencia bíblica.
Y tu cuerpo se iluminó extrañamente
por la luz menesterosa de mi cuerpo,
y mi piel se empapó del lodo castísimo
de tus primeros besos.
Pero ahora es el tiempo de la sal,
de la mirada perdida en el horizonte,
de la amortiguada membranza,
del paso cauto de las lobas atrás
antes de abrir la boca,
enseñar el gañote,
tentar el mordisco de la renuncia
y hacer marcha,
pues bien que te lo sabes, Marita:
al dolor y a la angustia les agrada
irse de viaje.