LA SOLEDAT DE LA MITJA LLUNA

Imatge presa de la xarxa

LA SOLEDAT DE LA MITJA LLUNA

Sibel Serinsu faria bé d’anar retallant versos de la mitja lluna de la Karahan per tal d'ordir el punt de trobada i la mistificació de la cita: fores estimat en la teua absència/tant intensament com la durada de l’abstinència... Parle dels delers discrets per als ulls enjogassats en el xiuxiueig de la barba blanca, com si encara hi haguera la cançó multiplicada, les muntanyes, ai, les petites muntanyes de la vall de l’encanteri, els rierols de la memòria, els colors de les pedres a les claus de Déu en la nit de sant Joan tot alçant els cromos i el baf de la infantesa: encara sap fer covetes a la palma de la mà de la carícia temps ha esgotada al viarany de les aigües, l’enterboliment de les oïdes per tot allò que no ha sabut guardar secretament a les butxaques de la vergonya de la follia que és el més antic dels mobles que es resisteix a desnonar, parle de les esquerdes de la mà premuda sense oliban per a tancar les ferides de l’exili en cadascuna de les petites viles als marges de la carretera, faria bé a repensar-s’ho: la llibertat és el senyor dels lliures en la soledat de la mitja lluna...

(de Aigües turques, 2010)

LA SOLEDAD DE LA MEDIA LUNA

Sibel Serinsu haría bien en ir recortando versos de la media luna de la Karahan para urdir el punto de encuentro trobada y la mistificación de la cita: fuiste amado en tu ausencia/tan intensamente como la duración de la abstinencia...

Hablo de los afanes discretos para los ojos entretenidos en el murmullo de la barba blanca, como si todavía hubiera canción multiplicada, las montañas, ay, las montañitas del valle del encanto, los arroyos de la memoria, los colores de las piedres en las llaves de Dios en la noche de san Juan levantando los cromos y el vaho de la niñez: todavía sabe hacer cuevecitas en la palma de la mano de la caricia hace tiempo agotada en el vericueto de las aguas, el enturbiamiento de los oidos por todo lo que no ha sabido guardar secretamente en los bolsillos de la vergüenza de la locura que es el más antiguo de los muebles que se resiste a desahuciar, hablo de las grietas de la mano prieta sin incienso para cerrar las heridas del exilio en cada una de las aldeas a orillas de la carretera, haria bien en repensárselo: la libertad es el señor de los libres en la soledad de la media luna...