En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

viernes, 24 de febrero de 2012

NI TAN SOLS ELS VOLTORS





NI TAN SOLS ELS VOLTORS





Després de veure dues menors de l'IES
Lluis Vives conhortant-se en terra davant de la barbàrie policial.



Ací sou, germanes, junt als meus poemes per a sempre dempeus, edificant la dignitat dels cossos que es dolen de la verga propiciatòria de la insània. Ací sóc junt a vosaltres per a maldir els colps de trecament de la veu d’una boca generosa, d’un nas que sap del gesmil de la consciència. No ploreu d’esquenes ni d’impotència, unides tornareu a furtar la fusta asclada en el llindar de l’alé, bell enemic. Beneïdes les vostres mares per infantar-vos foc per a la flama d’amor compartida, hui guaireixen els meus genolls com la setmana passada el segle passat ací al carrer que és més fort amb els xiuxiueigs dels ocells i el piafar dels cavalls del vostre ferm enteniment, al camp senzill de l’honor on aguaiten els cants libertaris. Un foc crescut en germanor obri els ulls, perquè un vent de sicaris no puga adormir el vostre perfum i vos emporta les roses que floreixen als cantons i als enderrocs dels estels dolguts d’innocència i de decor. Dieu no, que no vos han furtat la justa rebel•lia. Aquest no és el jardí del seu déu lucrat ni dels tòpics infamants, sinó de les flors de la lluita a favor de l’esperança plantada als vostres cabells. No m’he quedat solitari. Vosaltres restaureu en mi amb els vostres cossos masegats la dignitat inviolable dels cors fers que deleren l’eterna primavera.

(de Els colps de la sal, 2012)






NI SIQUIERA LOS BUITRES




Después de ver dos menores de l'IES
Luís Vives consolándose en tierra ante la barbarie policial.



Aquí estáis, hermanas, junto a mis poemas para siempre de pie, edificando la dignidad de los cuerpos que se duelen de la verga propiciatoria de la insania. Aquí estoy junto a vosotras para maldecir los golpes de ruptura de la voz de una boca generosa, de una nariz que sabe del jazmín de la conciencia. No lloráis de espaldas ni de impotencia, unidas volveréis a hurtar la madera astillada en el umbral del aliento, bello enemigo. Benditas vuestras madres por naceros fuego para la llama de amor compartida, hoy sanan mis rodillas como la semana pasada el siglo pasado aquí en la calle que es más fuerte con los susurros de los pájaros y el piafar de los caballos de vuestro firme entendimiento, en el campo senzillo del honor donde aguardan los cantos libertarios. Un fuego crecido en hermandad abre los ojos, para que un viento de sicarios no pueda adormecer vuestro perfume y os trae las rosas que florecen en las esquinas y en las ruinas de las estrellas dolidas de inocencia y de decoro. Decid no, que no os han hurtado la justa rebeldía. Este no es el jardín de su dios lucrado ni de los tópicos infamantes, sino de las flores de la lucha a favor de la esperanza plantada en vuestros cabellos. No me he quedado solitario. Vosotras restauráis en mí con amb vuestros cuerpos magullados la dignidad inviolable de los corazones fieros que ansían la eterna primavera.

Etiquetas:

6 comentarios:

Blogger Ana Muela Sopeña ha dicho...

Un poema necesario, Pere.

Un abrazo
Anna

24 de febrero de 2012, 8:37

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Al menos necesario cuanto honesto conmigo mismo y que toma partido, tanto en el sentido de Jean Paul Sartre como en del propio poeta Francis Ponge...
Otro abrazo para ti, Anna.
Salud, Rebeldía y buena dosis de Poesía!
Pere.

24 de febrero de 2012, 15:43

 
Blogger Anna Genovés ha dicho...

Pere,

Hermosa oda a la libertad, a la unión de los corazones y de las masas… De esa conciencia dormida, que dormita ausente de lo que pasa.

No en otro país, no entra ciudad… Por desgracia, a unas manzanas de su casa. Ahora es vuestra hora, hijos tempranos de la existencia… Hablar por todos, pero hablad.

Gracias Pere, gracias. Bss, Ann@ Genovés

24 de febrero de 2012, 15:45

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

Benvolguda Anna: Qui digué que s'havia acabat la Història? Doncs bé, aquella estupidesa o boutade interessada des del fals optimisme neocon ha durat ben poc. Si algú volia soterrar el paper de la ideologia cosubstancial en la transformació social, ha marrat junt a Francis Fukuyama. La lluita de classes és plenament vigent i continua essent el motor de la Història. I ben real és la moguda o moviment estudiantil que s'ha estés des de València estant per tota la geografia peninsular.El meu poema és, doncs, una salutació a aqueixa joventut que reivindica críticament el dret a una altra realitat, un altre món possible. Altrament dit, son realistes en fer seu el camí cap a la Utopia.
No m'enrolle més, Anna, que aquesta setmana estic molt sensible. Ja era hora!
Un bes també per a tu.
Pere

24 de febrero de 2012, 16:53

 
Blogger Unknown ha dicho...

El motor de la historia sí...Dialéctica de clases...

26 de febrero de 2012, 10:33

 
Blogger Pere Bessó ha dicho...

´Sí, Àngela, per molt que es criminalitze el moviment, hi ha vida. I com me n'alegre! Salut i besos.
Pere-

26 de febrero de 2012, 12:26

 

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Inicio