TEMPS D’ULTRAMAR-PERE BESSÓ

La nit és femenina no pel neguit de la lluna

ni per l’ombra del desig al cove de plata

TEMPS D’ULTRAMAR

Comme la chenille s'emprisonne

Dans son cocon tissé par elle

Pour un long sommeil inquiétant mais confiant

Et voilà qu'elle se mue

En papillon fragile

Aux ailes malhabiles

Qui s'ouvrent et le mènent à la vie
Claudette Gravel


My finest hymen. Abandon. A way

To your other side.
Hyam Yared Shoucair,

La nit seria eternal sense la nit
ens ensenya Robert Devreu,
a mig camí de la intuició poètica
i la reverberació astral dels filòsofs neoplatònics
reduïda a la severa geometria dels cecs d’amor.
La nit és femenina no pel neguit de la lluna
ni per l’ombra del desig al cove de plata,
sinó per la uteritat dels nus del perfil de l’acàcia
successiva de Marià Manent,
o la declaració de principis en la poètica
d’Annick Perrot-Bishop,
la dona arborescent,
la dona d’arrels que arqueja les branques
en la més suau brisa,
i amb les ales dels ocells somiadors que s’hi posen
tracta d’agafar els fruits del cel fosc de la pissarra de versos a grapats,
però sempre defugint la veu del poeta en pena
com el naip espuntat d’un petit-maître enjogassat.
Els arrels de la nit enfilant els mots inescrutables
davant de la inatesa aurora definitiva
amb els ulls de geòmetra de la poesia cegada
per la sal dels estels del passat.
Perfil del desig pels murs esvanits de la llum de lluna

que canta encara entre el guix i el clarió,

la nua flaire carnal del turment del tripalium.

TIEMPO DE ULTRAMAR

Comme la chenille s'emprisonne

Dans son cocon tissé par elle

Pour un long sommeil inquiétant mais confiant

Et voilà qu'elle se mue

En papillon fragile

Aux ailes malhabiles

Qui s'ouvrent et le mènent à la vie
Claudette Gravel


My finest hymen. Abandon. A way

To your other side.
Hyam Yared Shoucair,

La noche sería eterna sin la noche
nos enseña Robert Devreu,
a medio camino de la intuición poética
y la reverberación astral de los filósofos neoplatónicos
reducida a la severa geometría de los ciegos de amor.
La noche es femenina no por el desasosiego de la luna
ni por la sombra del deseo en el cuévano de plata,
sino por la uteridad de los nudos del perfil de la acacia
sucesiva de Marià Manent,
o la declaración de principios en la poética
de Annick Perrot-Bishop,
la mujer arborescente,
la mujer de raíces que arquea las ramas
en la más suave brisa
y con las alas de los pájaros soñadores que allí posan
trata de coger los frutos del cielo obscuro de la pizarra de versos a puñados,
pero siempre rehuyendo la voz del poeta en pena,
como el naipe despuntado de un meavinos juguetón.
Las raíces de la noche enhebrando las palabras inescrutables
ante la inesperada aurora definitiva
con los ojos de geómetra de la poesía
cegada por la sal de las estrellas del pasado.
Perfil del deseo por los muros desvanecidos de la luz de luna

que canta todavía entre el algez y el clarión,

el desnudo olor carnal del tormento de tres palos.