TRENS RIGOROSAMENT DESCURATS AL SOMNI DE LA MORT-PERE BESSÓ
A Pilar Manjón.
“vuestros muertos, metéoslos por el culo”
Anònim filldeputa
Jac junt a tu per a (ben) morir.
Els nostres taüts estan llestos.
És l’hora.
L’olor de la terra penja pesadament
dels fums sense pregària.
Onomatopeies de cruel terrabastall enlaire.
No hi ha, però, cap guerra.
Només retalls de partitura d’òpera fosca.
-Estic malalt…
-Encara ens estimem…
-En honor a la veritat, més que tristos…
Em gire cap a tu, i tu cap a mí,
quan de sobte les finestres de la casa
del nostre somriure buit
il·luminen de pols un segon els anys vinents.
Les cartes assenyalades perden les seues puntes
en el lent arrossegament dels peus
a la recerca de la destrucció de nova Babilònia,
Daniel, ai, cap nabuco
no et salvarà hui del Pou dels Lleons,
ni tan sols l’aigua sana de la font de l’arboç.
Els esclats de l’espasa sagnant de la venjança
besllumenen prediccions i cridòries planyívoles,
senyal expèdita de la fossa comuna
de la vida a trossos,
-I des de la cambra veïna la rialla de la nostra filleta…
-El refilet del pit-roig del conte mentre ella dorm…
Somric al teu costat al seient del vagó sis zero sis
perquè no poden guanyar-nos dues voltes.
(de La Pell de saxígraf, 2005)
TRENES RIGUROSAMENTE DESCUIDADOS EN EL SUEÑO DE LA MUERTE
A Pilar Manjón.
Anònimo joputa
Yazco junto a tí para (bien) morir.
Nuestros ataúdes están listos.
Es la hora.
El olor de la tierra pende pesadamente
de los humos sin plegaria.
Onomatopeyas de cruel estruendo arriba.
No hay, sin embargo, ninguna guerra.
Sólo retales de partitura de ópera obscura.
-Estoy enfermo…
-Todavía nos queremos…
-En honor a la verdad, más que tristes…
Me vuelvo hacia ti, y tú hacia mí,
cuando de pronto las ventanas de la casa
de nuestra sonrisa vacía
iluminan de polvo un segundo los años venideros.
Las cartas señaladas pierden sus puntas
en el lento arrastre de los pies
a la busca de la destrucción de nueva Babilonia,
Daniel, ay, ningún nabuco
te salvará hoy del Pozo de los Leones,
ni siquiera el agua sana de la fuente del madroño.
Los estallidos de la espada sangrienta de la venganza
vislumbran predicciones y griteríos lastimeros,
señal expédita de la fosa común
de la vida a trozos,
-Y desde la habitación vecina la risa de nuestra hijita…
-El trino del petirrojo del cuento mientras ella duerme…
Sonrío a tu lado en el asiento del vagón seis cero seis
porque no pueden ganarnos dos veces.
Etiquetas: Pere Bessó, poema
4 comentarios:
Tinc el cor a la gola i l'angoixa en l'ànima. Tinc la vida en la corda fluixa i la mort en qualsevol cantò.
Tinc la por en la butxaca i la rábia en la boca...........
23 de marzo de 2010, 20:08
Benvinguda Claudieta, valencianeta cabanyalera en aquest racó de la poesia delpere. Al teu comentari només afegir, amiga, que ja és tindre possessions... Però n'ets conscient, que és d'allò més important.
I, si no és passar-me quatre pobles, claudieta i la rosa de l'engonal sou amigues, o és pura coincidència?
Ah, i supose que seràs granota, v(er)itat que sí?
Un besar de redolins.
Pere.
24 de marzo de 2010, 0:16
El meu iaio jugador del levante dels primitius, i la meua iaia i sa mare les primeres dones en anar a un camp de futbol jajajaja, jo no sòc de cap equip.........
T'he conegut per rosa iglesias en "la voz bordada en el verso", encantada de saber de poetes valencians, muaaaaaa
24 de marzo de 2010, 9:11
Otro poema digno de ser recitado por Rosa Iglesias. El mundo arabe, tan cercano, impregna nuestras vidas mas de lo que la gente se imagina. Y ello para bien y para mal. Veremos, si despues de tanta barbarie, podemos encontrar con la poesia un arma que no esté cargada de futuro, sino disparada.
Un abrazo,Pere.
27 de marzo de 2010, 1:15
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio