MÉS LLUNY ENCARA

William Orpen

MÉS LLUNY ENCARA

Dormit,
una mà suaument arrissada,
com si acabàs d’atrapar un ocell,
el peix venut de l’engonal,
la seua rosa exsangüe,
com allò cridat que després goteja,
com si s’estimàs el sedós pes de pètal,
el pes del món davall de les cames
empentant-me a la més fosca fondària,
arrossegant-me com una agulla de fusta
a la superfície del naufragi,
a l’altra riba,
on jau com un penis el cavallet de mar,
fregant-me els llavis del vent
els mugronets,
una rosa barrada a la sorra
que només un gos puçós lleparia.



(de Les roses de Lancelot, 2006-2008, inèdit )

MÁS LEJOS TODAVÍA

Dormido,
una mano suavemente enrizada,
como si acabase de atrapar un pájaro,
el pez vendido de la ingle,
su rosa exangüe,
como lo llamado que después gotea,
como si se estimase el sedoso peso de pétalo,
el peso del mundo debajo de las piernas
empujándome al hondo más oscuro,
arrastrándome como una aguja de madera
a la superficie del naufragio,
a la otra orilla,
donde yace como un pene el caballito de mar,
rozándome los labios del viento
los pezoncillos,
una rosa atrancada en la arena
que sólo un perro con pulgas lamería.