LES RAONS DEL TRANSTERRAT-PERE BESSÓ

Rene Magritte






LES RAONS DEL TRANSTERRAT

Marcat és el camí com les cartes al descart
sobre el que has de tornar els dilatats ulls,
devorant l’atzar més que màrgens de riu
per bé que saps que no mereixes l’oportunitat dels mots

que es corben a l’ombra del salze,

el mestratge dels símbols prestats,
els símils complementaris,

les mentides piadoses

o l’eficaç enumeració dels objectes de la memòria.
Prefereixes no arribar vencer

per haver hagut de sacsar allò marcat a l’escorça:

[La diàspora i migració de la gent,
pensa i discurs en relació amb sexualitat
i transformació de la identitat en general,
el subjecte d’aquest taller.
Ens hi aproparem a través del debat de les representacions
i les experiències dels desigs migrants…]

Estimares en altre temps dones de sal
i avorrires les carícies dels àngels de la pedra esmerlida
darrere de la trona,
lluny del fullam de l’arbreda.

Les teues ferides brillaren davant de la por.
A punt de partir,
lleuger com les valises del vent,
amb el rigor dels glans de senglar a la butxaca,

amb la mesura de les castanyes seques,
sabies ja que mai no torna del tot qui se’n va,

que de l’amor resta una sola fi buida,
sense honor
ni paradigmes de la sang
al darrer urinari suburbà que alguns nomenen bandeig.

LAS RAZONES DEL TRANSTERRADO

Marcado es el camino como las cartas al descarte
sobre el que has de volver los dilatados ojos,
devorando el azar más que orillas de río,
aunque sabes que no mereces la oportunidad de las palabras

que se arquean a la sombra del sauce,

la maestría de los símbolos prestados,
los símiles complementarios,

las mentiras piadosas

o la eficaz enumeración de los objetos de la memoria.
Prefieres no llegar entero

por haber tenido que agitar lo marcado en la corteza:

[La diáspora y migración de la gente,
pensamiento y discurso en relación con la sexualidad
y transformación de la identidad en general,
el sujeto de este taller.
Nos aproximaremos a través del debate de las representaciones
y las experiencias de los deseos migrantes…]

Amaste en otro tiempo mujeres de sal
y aburriste las caricias de los ángeles de la piedra esmirriada
detrás del púlpito,
lejos de la hojarasca de la arboleda.

Tus heridas brillaron ante el miedo.
A punto de partir,
ligero como las valijas del viento,
con el rigor de las bellotas de jabalí en el bolsillo,

con la mesura de las castañas secas,
sabías ya que nunca regresa del todo quien se va,

que del amor queda un solo final vacío,
sin honor
ni paradigmas de la sangre
en el último urinario suburbano que algunos llaman destierro.


De: Las rosas de Lancelot