l’enigma de la febre de Ronsard,
el gat que s’arpa la cara davant de la lluna.











LLÚCIA AL CEL AMB ELS DIAMANTS

Les poètes, un jour, reviendront sur la terre.

Ils reverront le lac et la grotte enchantée,

les jeux d'enfants dans les bocages de Cythère,

le vallon des aveux, la maison des péchés
Jean Cassou

Ella em perdonarà,
però és la meitat del meu plagi,
i si acudesc al recer de les seues llimbes
no és perquè cobege una nineta de porcellana
o de cartró pedra al·lucinat,
el paper de paret encés amb caricatures del dimoni.
No és per això que em vesse en la darrera conjunció
dels astres del vi i la rosa,
car jo mastegue fulles de menta,
perquè la set siga la segona natura de la pell
i el principi de tot desig.
Ella sap ben bé que no:
Marlén posa com a escut de la virtut
els poemes secrets d’Apollinaire;
jo li recorde que a l’albir de Corneille Agrippa
l’olor d’un gosset bastava
per a reconéixer els seus conciutadans,
encara que, a l’hora de destriar, jo preferesca
el poema del trou du cu
a doble mà de mestre Verlaine i adolescent Rimbaud,
per allò de la vella provocació
davant de l’educació sentimental de la dama
junt a l’estany cridant les fades de l’obscur.
No perquè abandone, al capdavall, el poema
al Racó de Camil·la en un tovalló
amb roja cal·ligrafia de llapís de llavis,
de manera semblant com tu deixes el pitxer de tulipes
damunt del piano
(que recorda el nard la darrera nit de Lorca a Velintònia,
la metàstasi de les claus de vori a l’úter de la mare),
ni perquè t’eleves als núvols per a llançar-me còdols
al somni de pissarra
junt al rober de les nostàlgies, no:
el vent mai no em cusí estrelles al biaix del vestit,
sinó perquè la gespa de la triple necessitat als meus cabells
(l’efusió del deliri abans de tota cosa,
la missió exemplar de la lluita del subjecte poètic),
la solución del joc de l’escriptura)
és a ver dir l’espill de l’anima negra,
l’enigma de la febre de Ronsard,
el gat que s’arpa la cara davant de la lluna.

LUCÍA EN EL CIELO CON LOS DIAMANTES

Les poètes,un jour, reviendront sur la terre.

Ils reverront le lac et la grotte enchantée,

les jeux d'enfants dans les bocages de Cythère,

le vallon des aveux, la maison des péchés
Jean Cassou

Ella me perdonará,
pero es la mitad de mi plagio,
y si acudo al refugio de sus limbos
no es porque codicie una muñequita de porcelana
o de cartón piedra alucinado,
el papel de pared encendido con caricaturas del demonio.
No me vierto por eso en la última conjunción
de los astros del vino y la rosa,
pues yo mastico hojas de menta,
para que la sed sea la segunda naturaleza de la piel
y el principio de todo deseo.
Ella sabe muy bien que no:
Marlén pone como escudo de la virtud
los poemas secretos de Apollinaire;
yo le recuerdo que en opinión de Corneille Agrippa
el olor de un perrito bastaba
para reconocer a sus conciudadanos,
aunque, a la hora de escoger, yo prefiera
el poema del trou du cu
a doble mano de maestro Verlaine y adolescente Rimbaud,
por aquello de la vieja provocación
ante la educación sentimental de la dama
junto al lago llamando a las hadas de lo obscuro.
No porque abandone, finalmente, el poema
en el “Racó de Camil·la” en una servilleta
con roja caligrafía de lápiz de labios,
al igual que tú dejas el jarrón de tulipanes sobre el piano
(que recuerda el nardo la última noche de Lorca en Velintonia,
la metástasis de las llaves de marfil en el útero de la madre),
ni porque te eleves a las nubes para lanzarme guijarros
al sueño de pizarra
junto al ropero de las nostalgias, no:
el viento nunca me cosió estrellas en el bies del vestido,
sino porque el césped de la triple necesidad en mis cabellos
(la efusión del delirio antes de cualquier otra cosa,
la misión ejemplar de la lucha del sujeto poético),
la solución del juego de la escritura)
es, a decir verdad, el espejo del ánima negra,
el enigma de la fiebre de Ronsard,
el gato que se arpa la cara frente a la luna.