DEL GINECEU-PERE BESSÓ

Ilustración tomada de la red







DEL GINECEU

Òbric la boca
i fa albixeres el mar

i s’endu les meues paraules
a les seues coves fosques
Odysseas Elytis

Amor, sublimes la solitud en l’alta branca de la poma en temps de recol-lectors i profanes el vers il·luminat al bell mig de les algues al redós dels feixos de llum en les primícies de l’alba, assenyales l’arxipèlag de les roses amb la maça del morter i les gavines com ocellots de l’àngel dividit porten en el bec les excrescències dels teus somnis. En el més alt pal zig-zag de la paraula que fulgura en el teu mateix escald el timoner que defuig el port segur invoca el dolç baf meretriu de la brisa i el bressol ensuperbit del vent i tiny un cant de caragolets múrexs, palinòdia dels afanys que amb res no et commou: l’amor esbiaixat pels foscos orificis del dubte extrem, el xiuxiueig del frec de llavis i petxines, i els horitzons del viatge d’on mai no torna l’eco de la seua nostàlgia. En roca més escarpada que el més cruel exabrupte fites el mirall dels esculls, les despulles del vaixell que va. Amor, l’amor polissó, la indolència de les seues sals i la burla de la seua esperança. En la seua més lleu marinada la riba d’una illa riallosa, la més menuda de l’Egeu, gronxa de bell nou l’escriptura del destí tot aguaitant el deixant de sang del teu nom, l’arribada al gineceu dels bàrbars.


(de La pell de saxígraf, 2003)

DEL GINECEO

Òbric la boca
i fa albixeres el mar

i s’endu les meues paraules
a les seues coves fosques
Odysseas Elytis

Amor, sublimas la soledad en la alta rama de la manzana en tiempo de recolectores y profanas el verso iluminado entre las algas al socaire de los haces de luz en las primicias del alba, señalas el archipiélago de las rosas con la mano del almirez y las gaviotas cual pajarracos del ángel dividido portan en el pico las excrecencias de tus sueños. En el más alto mástil zigzag de la palabra que fulgura en tu misma escaldadura el timonel que esquiva el puerto seguro invoca el dulce vaho meretriz de la brisa y la cuna ensoberbecida del viento y tiñe un canto de caracolillos múrices, palinodia de las ansias que en nada te conmueve: el amor sesgado por los obscuros orificios de la duda extrema, el murmullo del roce de labios y veneras, y los horizontes del viaje de donde nunca vuelve el eco de su nostalgia. En roca más escarpada que el más cruel exabrupto vigilas el espejismo de los escollos, los despojos de la nave que va. Amor, el amor polizón, la indolencia de sus sales y la burla de su esperanza. En su más leve marea la orilla de una isla risueña, la más chiquita del gineceo, mece de nuevo la escritura del destino aguardando la estela de sangre de tu nombre, la llegada al gineceo de los bárbaros.