EL RETRET DE TERESA-PERE BESSÓ

Fotografía de André Cruchaga








EL RETRET DE TERESA

Creu-me, bonica:
si, en parlar del silenci, el desvies dels afectes,
t’enganyaràs,
com la cria de l’alacrà dins de la caixa russa
o una velleta en sinagües de combregar.
Però no podràs ocultar les pedres ni la son,
l’hora de la conversa neguitosa,
aqueix costum teu, dius,
de no mirar de front cap altre espill,
car no t’agrada alimentar més llums
amb memòries que són arbres
caiguts al llarg de la teua mirada,
veus malaltisses que gaudeixen
bastint l’absència dels noms.
És inútil ja que somrigues
amb l’orgull de qui és passatgera
de l’alba.
El silenci és volander, maldestre,
però teu és el record, aqueix reducte final
de les aigües que sols llava la soledat,
on els noms infidels que t’habitaren
moren.



(de Només per a dones, 2008/2009)

EL REPROCHE DE TERESA

Créeme, bonita:
si, al hablar del silencio, lo desvías de los afectos,
te engañarás,
como la cría del escorpión dentro de la caja rusa
o una viejecita en enaguas de comunión.
Pero no podrás ocultar las piedras ni el sueño,
La hora de la conversación inquieta,
esa costumbre tuya, dices,
de no mirar de frente ningún otro espejo,
pues no te agrada alimentar más luces
con memorias que son árboles
caídos a lo largo de tu mirada,
voces enfermizas que gozan
construyendo la ausencia de los nombres.
Es inútil ya que sonrías
con el orgullo de quien es pasajera
del alba.
El silencio es volandero, desmañado,
pero tuyo es el recuerdo, ese reducto final
de las aguas que sólo lava la soledad,
en donde los nombres infieles que te habitaron
mueren.