I TINDRÀ ELS TEUS ULLS
Imatge presa de la xarxa
I TINDRÀ ELS TEUS ULLS
E adevarat ca poetii
pot face transplant de suflete?
Adrian Alui Gheorghe
Defuig el soroll
dels sentits envers la mort,
ets pols de paraules.
(inèdit, Bucarest, agost, 2011)
Y TENDRÁ TUS OJOS
E adevarat ca poetii
pot face transplant de suflete?
Adrian Alui Gheorghe
Evita el ruido
de los sentidos para con la muerte,
pues eres polvo de palabras.
Etiquetas: Pere Bessó
entrada de Pere Bessó a las
8/26/2011 01:52:00 a. m.
6 comentarios:
Molt delicat l'haiku, Pere, com la mort. Millor no pensar amb ella. Tot i això ningú no se n'escapa. Jo la veig molt cuel:
Negra espiral
de garres afilades.
Buit fantasmal.
Abraçades
26 de agosto de 2011, 8:06
Gràcies Joana:
Tu tens l'edat del gaudiment. I de l'aldarull i la gaubança, amiga Joana. Jo, vulgues que no, he vist ultrapassar el llindar a alguns amics. Això toca. de tota manera, Iris delicada, no la veig tan cruel com definitiva. Ens salva la meòria i la Paraula.
El teu haiku, a la manera de l'escansió catalana (4/6/4)esmola consciència del buit, tot i que l'esgarrifança d'una espiral amb urpes està servida. Curiosa mitologia que en fas, de la figura geomètrica...
I gràcies per passar pel blog de Laberint de l'amiga Ana Muela, és un treball lent envers una poeta vasca que s'estima la nostra llengua...
Un beso, Iriseta, del Pere.
26 de agosto de 2011, 10:26
Pere, conec la poètica d'Ana des de fa molt poc de temps. Hem coincidit a l'espai d'Helena Bonals i hem empatitzat molt ràpidament. Li he dedicat un post al teler. M'agradaria que li donares una ulladenta si no et fa res. M'agradaria saber la teua opinió sobre la traducció que li he fet. ja saps que de vegades podem harmonitzar amb l'original i d'altres maltractar-lo. Espere que no siga el meu cas.
Espere impacient el teu veredicte:
http://eltelerdelrecord.blogspot.com/2011/08/al-meu-quadern-de-somnis-ana-muela.html
26 de agosto de 2011, 16:01
Benvolguda Joana:
Ja t'he respost al teu teler.
Mimets.
Pere
27 de agosto de 2011, 13:20
A veces, los que escribimos ya no sabemos si vivimos y además escribimos o sí sólo escribimos y en eso se ha convertido nuestra vida. Una especie de fusión que se parece al renacimiento en otro mundo.
"Polvo de palabras".
Qué buena expresión para definir tantas y tantas cosas. Todo es efímero, pero ¿desafiaremos al olvido con nuestras palabras? Serán leídas cuando pasen los años, décadas, siglos? O serán sólo polvo. No estaremos aquí para saberlo. Pero lo que sí sabemos es que mientras algunos buscan las satisfacciones de los sentidos, nosotros buscamos las palabras para vivir en un mundo nuestro, donde poder habitar y permitir a otros habitar en él.
Besos, querido Pere
Ana
27 de agosto de 2011, 16:39
Eso,
justo eso,
definitivamente eso.
Polvo de palabras.
Un beso,
Pere
28 de agosto de 2011, 18:02
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio