EL NO-ALTRE

Imatge presa de la xarxa

EL NO-ALTRE

Reverbera la consciència en el jo discontinu que em cruix: la sang es banya en la neu com flor de l’exili.

Almenys, la certesa de l’arbre desarrelat al riu menor, gràcies a la lleialtat de les ombres, la lleialtat de les aus, la lleialtat del botxí amb els seus salms humids de corda d’espart.

Reglota la por en la rotació dels ulls oberts a la corpenta del dubte de l’aigua embassada, als calaixos de fum d’andròmina vella.

Els somnis estenen el seu horitzó en la imposició de mans dels àngels desnonats.

Creix el meu jo és l’altre sense eixir del llindar mateix car aquests llavis esvorellats conreuen la lectura de la soledat com vent no grafiat als fluxos de desembre.

EL NO-OTRO

Reverbera la conciencia en el yo discontinuo que me cruje: la sangre se baña en la nieve como flor del exilio.

Al menos, la certeza del árbol desarraigado en el río menor, merced a la lealtad de las sombras, la lealtad de las aves, la lealtad del verdugo con sus salmos húmedos de cuerda de esparto.

Regurgita el temor en la rotación de los ojos abiertos al caparazón de la duda del agua estancada, a los cajones de humo de trasto viejo.

Los sueños extienden su horizonte en la imposición de manos de los ángeles desahuciados.

Crece mi yo es el otro sin salir del umbral mismo pues estos labios desportillados cultivan la lectura de la soledad como viento no grafiado en los flujos de diciembre.