GAS LEBÓN-PERE BESSÓ

Trasluz, foto de André Cruchaga





GAS LEBÓN

Per a Elda María Paván Maggi,
amb un vers de Juana de Ibarbourou

Riu menut
-amb cabal de llibre de butxaca-
voldries
el d’aquesta passió secreta,
però de penes vals l’escorcoll de la pena,
ni tan sols l’empremta esmunyidissa ets
de l’hora foscant al terrat de l’inefable,
el tedi esquerdat de la mà amb la moneda absorta
dels deixebles d’institut del poeta que cantà la mirada
bovina de la donzella bategant amb la llum
-cabanya serrana, teulat d’argila-
del poema de l’abstret César Simón,
car ja no hi ha al darrere la finestra oberta
des d’on tamisar una nova llum grisa solcada per gralles
(contribució emmirallada a l’apuntació del poeta en gavardina),
aquells arriscats que sense saber-ho esmicolaven de lluny
la flaire del llençol rugat damunt del tresillo
d’imitació dels temps de la noble guillotina
(vessant del bescoll recollit desafiant el suor i la llima),
propicis a l’amor clandestí
de pis buit de la mare,
llotja pudenta de les variants de semen fosc
al barri d’Orriols, (si fa no fa
en autobús faries llavors el viatge a Velintònia,
amb els punys noctàmbuls de fred tancat
per la zona universitària,
no massa lluny de la sidra de casa Minga,
i la foto de Rosa León d’incògnita, retallada
d’un llibre esbarbat en la reravera de la memòria,
pètals sèpia amb la signatura d’Alberti),
l’escala de gas lebón dels cinquanta en les nits de fresca,
el contrapunt on amagar la infantesa
de tota por, tota malícia, tota guerra
ara que albires la peresa dels dits de vell
i mai més no la reconeixeràs al cabasset dels somnis
amb olor de préssecs i de roses.

GAS LEBÓN

Para Elda María Paván Maggi,
con un verso de Juana de Ibarbourou

Río menudo
-con caudal de libro de bolsillo-
querrías
el de esta pasión secreta,
pero apenas vales el escrutinio de la pena,
ni siquiera la huella escurridiza eres
del anochecer en la terraza de lo inefable,
el tedio agrietado de la mano con la moneda absorta
de los discípulos de instituto del poeta que cantó la mirada
bovina de la doncella latiendo con la luz
-choza serrana, tejado de arcilla-
del poema del ensimismado César Simón,
pues ya no hay detrás la ventana abierta
desde donde tamizar una nueva luz gris surcada por cornejas
(contribución espejeada al apunte del poeta en gabardina),
aquellos osados que sin saberlo desmigajaban de lejos
el aroma de la sábana arrugada sobre el tresillo
de imitación de los tiempos de la noble guillotina
(flanco del tozuelo recogido desafiando el sudor y la lima),
propicios al amor clandestino
de piso vacío de la madre,
lonja maloliente de las variantes de semen hosco
en la barriada de Orriols, (por aquel entonces
en autobús harías el viaje a Velintonia,
con los puños noctámbulos de frío cerrado
por la zona universitaria,
no muy lejos de la sidra de casa Minga,
y la foto de Rosa León de incógnita, recortada
de un libro desbarbado en la otoñada de la memoria,
pétalos sepia con la firma de Alberti),
la escalera de gas lebón de los cincuenta en las noches al fresco,
el contrapunto donde esconder la niñez
de todo miedo, toda malicia, toda guerra
ahora que columbras la pereza de los dedos de viejo
y nunca más la reconocerás en el esportillo de los sueños
con olor de duraznos y de rosas.