ANTOLOGÍA PRIMA-PERE BESSÓ

FOTOGRAFÍA: MARAIS POITEVIN





LOS SENDEROS DEL INVIERNO

Hay algo en los círculos del invierno
que priva a los vivos de todos sus atributos esenciales
y los torna fósiles de piedra sensitiva,
el dedo que acaricia la arquitectura
de los relucientes átomos del arco iris,
para que el poeta se reconozca en el lirio del valle
y en los pozalitos de la menstruación de la mujer
de camino a la mina de carbón,
en la vela que resiste la niebla debajo del árbol desnudo,
un cerco obscuro que estriñe la cámara humilde de su corazón
y late como monedas de domingo
en la púdica bolsa de la joven feligresa que hace muecas
o entre los surcos apestosos de la barra de cerveza
caliente de los más viejos del andurrial.
Esta vez, después del hallazgo del valle
del soldado durmiente,
el verano más sombrío de todos los veranos del valle,
el poeta entra al invierno
y al fin encuentra el sendero que ataba el pozo del suicida
a la pequeña iglesia sin techo,
la serpenteante senda campo a través,
como un pensamiento hosco madurado a medias.
Los muros de piedra revelan en sus irregulares quiebras
cómo las ovejas, los fantasmas y los cabritillos,
hombres y mujeres han de pasar el tiempo de las lluvias,
haciéndose a un lado
o deshaciéndose al paso de los desgarros de alma de los zarzales,
preguntándose si les llegará de nuevo el aroma de jazmín
del último estío,
mientras todavía arden los restos de la madera de la biga en cruz.

LES SENDERES DE L’HIVERN

Hi ha alguna cosa als cercles de l’hivern
que priva els vivents de tots els seus atributs essencials
i els torna fòssils de pedra sensitiva,
el dit que acarona l’arquitectura
dels relluents àtoms de l’arc del cel,
perquè el poeta es reconega en el lliri de la vall
i en els poalets de la menstruació de la dona
de camí a la mina de carbó,
en l’espelma que resisteix la boira davall de l’arbre nu,
un cèrcol fosc que estreny la cambra humil del seu cor
i batega com monedes de diumenge
En la púdica bossa de la jove feligresa que fa carasses
o entre els solcs pudents de la barra de cerveza
calenta dels més vells de l’andola.
Aquesta vegada, després de la descoberta de la vall
del soldat dorment,
l’estiu més ombrívol de tots els estius de la vall,
el poeta entra a l’hivern
i a la fi troba el viarany que lligava el pou del suïcida
a la petita església sense sostre,
la sepentejant sendera camp a través,
com un pensament fosc madurat a mitges.
Els murs de pedra revelen en les seues irregulars esquerdes
la manera com les ovelles, els fantasmes i els cabritets,
hòmens i dones han de passar-hi el temps de les pluges,
fent-se a una banda
o desfent-se al pas dels esquinçalls d’ànima dels esbarzers,
demanant-se si els arribarà de bell nou la flaire de gesmil
del darrere estiu,
mentre encara cremen les despulles de la fusta de la biga en creu.

TRACTADO DE PESTILENCIA

«Even in January rains
the blossoms open --
absence and longing
are also the plum-fragrant spring.
As the woman with her sign and cart of rags is spring,
beside the highway, stepping slowly
through the undimmed flower of her life.»
JANE HIRSHFIELD

La hoja verde se abre al rocío
y cae al charco, definitiva, la hoja amarilla,
así el cumplimiento del fruto que se desangra,
las señales de los tablones en la carreta:
la soledad equivocada avinagra
con uva de pastor el alma,
la recta soledad lubrica la carne con aceite de oliva.
Cada corte de aliento es una llama diversa
que asienten las mujeres de fuego,
y apesta,
y la aflicción que revolotea
sofoca el precio que pagamos por el amor,
la conciencia de la fragilidad del árbol
que se arraiga en el miedo parejo,
yendo y viniendo inacabados,
desconcertados por el destino,
como los retales que huelen a ciruelas podridas.
También en enero llueve,
los capullos abren,
la ausencia y la desazón son afán demudado,
crónica que avanza el duelo del amor en primavera:
los honorarios de todo deseo,
la estatuilla esculpida a medias
de un ángel caído,
sobre la reja de la capilla del losal enronado.

TRACTAT DE PESTILÈNCIA

«Even in January rains
the blossoms open --
absence and longing
are also the plum-fragrant spring.
As the woman with her sign and cart of rags is spring,
beside the highway, stepping slowly
through the undimmed flower of her life.»
JANE HIRSHFIELD

La fulla verda s’obri al ros
i cau al bassal, definitiva, la fulla groga,
així l’acompliment del fruit que es dessagna,
els senyals dels taulons a la carreta:
la soledat equivocada avinagra
amb raïm de pastor l’ànima,
la recta soledat lubrica la carn amb l’oli d’oliva.
Cada tall d’alé és una flama diversa
que assenteixen les dones de foc,
i put,
i l’aflicció que voleteja
rescalda el preu que paguem per l’amor,
la consciència de la fragilitat de l’arbre
que s’arrela en la por parella,
anant i venint inacabats,
destarotats pel destí,
com els retalls que senten la pruna malejada.
També en gener plou,
els capolls obrin,
l’absència i el neguit són afany trasmudat,
crònica que avança el dol de l’amor en primavera:
els honoraris de tot desig,
l’estatueta escolpida a mitges
d’un àngel caigut,
damunt de la reixa de la capella del llosar enrunat.

ISLAS EN EL TERRITORIO DE LOS ÁNGELES

«It is entirely posible
That we are islands in the territory of angels.»
MARY O’MALLEY

Por el corredor de la lengua: surcar las húmedas palabras profundas de la más antigua despensa del placer, el rompimiento del fuego en los labios como quien derrama las escorreduras de aceite en la cazuela, lamer la yema del dedo untado con el deseo de la manzana dorada, alzar las enaguas del romero con la hoja del cuchillo, tastar una desazón de aromas y colores y sabores de pozo simbolista como ingredientes de la resopa o sobras de una nueva incisión erótica, antes de que llegue el tiempo de cambios y rezongos, cambiando los roles de los vasos empolvados de la alacena contigo en la habitación, una suerte de gravedad de luz arañada, un farol de leche a obscuras, un lamparón de recién casados, el peso chapuzado de la moneda en alcancía, poder ayudar a retirar la cáscara del huevo del mismo día, batir la clara a punto de nieve, cortar o repelar legumbres y frutas, enfriar pasta ricotta, sacar una botella de frascati y guardar el agua hirviendo para los malos pensamientos de la carne o, sencillamente, besarte el culo, sentarse y que bailen los velos y biombos de la carne, la plática, los peroles agrietados de la maracuca, las hierbas para el dolor de madre, la destinación equívoca de los dos, calenturienta, sólo si abandonas el rigor de los labios, entras en mi cocinilla o sales por fin de mi vida. Es muy posible que seamos islas temerosas en el territorio de los ángeles.

ILLES AL TERRITORI DELS ÀNGELS

«It is entirely posible
That we are islands in the territory of angels.»
MARY O’MALLEY

Pel corredor de la llengua: solcar les humides paraules pregones del més antic rebost del plaer, el trencament del foc als llavis com qui vessa l’escorrim d’oli a la cassola, llepar el capciró del dit untat amb el desig de la poma daurada, alçar les sinagües del romaní amb la fulla del coltell, tastar un desfici d’aromes i colors i sabors de pou simbolista com a ingredients de resopó o deixalles d’una novella incisió eròtica, abans que arribe el temps de canvis i remuga, bescanviant els rols dels gots empolsegats de l’armari de paret amb tu a la cambra, una mena de gravetat de llum gratada, un fanal de llet a les fosques, una llàntia de novençans, el pes somorgut de la moneda en lladriola, poder ajudar a retirar la closca de l’ou del mateix dia, batre la clara a punt de neu, tallar o repelar llegums i fruites, refredar pasta ricotta, traure una ampolla de frascari i guardar l’aigua bullent per als pensaments dolents de la carn o, senzillament, besar-te el cul, seure i que ballen els vels i paravents de la carn, la plàtica, els perols badats de la maracuca, les herbes per al dolor de mare, la destinació equívoca de tots dos, febrosa, només si abanadones el rigor dels llavis, entres en la meua cuineta o ixes finalment de la meua vida. És molt possible que siguem illes poregoses al territori dels àngels.

De impura consolatione: Barrica gigante para los rigores de Semana Santa en Llançà (2009)