ELS PORTADORS DE CADÀVERS-PERE BESSÓ

Fotografía: ecologiablog







ELS PORTADORS DE CADÀVERS

Aquell perfum.
Els portadors de cadàvers talen un eucapliptus,
paren la civera,
però no hi ha sant baró per a tanta llum rosada.
Els raiers baixen les aigües rabents,
la mort els aguaita riu avall com una bèstia de càrrega
que apuntalàs la davallada als inferns,
quan la destral talla les tristors de la carn escorçada
i la saba de l’arbre raja, s’escola
com una vella ferida de guerra gangrenada.
La pedra d’esmolar embruta el cel amb gargalls d’antracita,
la clivella de terra ofereix un clarió per a guarir la febre,
l’alineació espessa de la nit de fusta magolada
desafia els puntals de la lluna creixent,
el pit d’aranya vídua contra el cosset divuitenc de seda negra.
Els traginers de la riba raïmen les genives buides a l’aire,
les teranyines del petit son esquifit.
El cel els corromp la sang que espatlla el cèrcol
dels cons de sement,
aviat la lluna de dol els cobrirà de goma blava.

LOS PORTEADORES DE CADÁVERES

Aquel perfume.
Los porteadores de cadáveres talan un eucalipto,
preparan las parihuelas,
pero no hay santo varón para tanta luz rosada.
Los almadieros bajan las aguas rápidos,
la muerte los acecha río abajo como una bestia de carga
que apuntalase el descenso a los infiernos,
cuando el hacha corta las tristezas de la carne descortezada
y la savia del árbol mana, se escuela
como una vieja herida de guerra gangrenada.
La piedra de afilar ensucia el cielo con gargajos de antracita,
la raja de tierra ofrece un clarión para curar la fiebre,
la alineación espesa de la noche de madera magullada
desafia los puntales de la luna creciente,
el pecho de araña viuda frente al corpiño dieciochesco de seda negra.
Los trajineros de la orilla enraciman las encías vacías al aire,
las telarañas del sueñecillo mezquino.
El cielo les corrompe la sangre que ahora estropea
el cerco de los conos de semillas,
pronto la luna de duelo los cubrirá de goma azul.