L’ALBA A BANDA-PERE BESSÓ

Salvador Dalí

L’ALBA A BANDA
(DISSOCIACIÓ D’ÉTIENNE CROSNIER)

Je vis, je meurs: je me brûle et me noie,

J'ai chaud extrême en endurant froidure;

La vie m'est et trop molle et trop dure,

J'ai grands ennuis entremêlés de joie.
Louise Labé

La llàntia al teu cos,
l’ull,
el mestratge de l’ull petit,
a la manera d’en Francesc Collado i Soler,
des dels buits de la boca esdentegada de la nit,
i et cremes les mans que no encerten el més fosc centre,
la duplicació de l’esquena:
com menys veus, més armes.
Cap sageta,
cap iconoclàstia.
No cal la porta de l’ullal perdut,
sinó reinventar-ne l’eixida
i mantindre-la a l’abast de la flor,
el florilegi dels llavis cap endins,
el misteri del puny tancat,
el catecumenat del capoll blau
i la nit absoluta,
el rierolet que llavors s’il·lumina
com l’infant salvatge amb la torxa
al mercat dels pecats d’hivern
per a assaborir el tast de la goteta de sang per a sempre,
el torn de la llum,
el torn de les fargues,
el raïm més íntim

en l’estació de totes les finestres obertes al plugim,

de matinet el sender per al joc a amagar
la ruta humida dels savis a despit del plectre,
el secret perfum de l’alfàbega en zel,
la secreció,
la darrera cel·la de la bresca,
l’eixam,
la rosa negra

(La llàntia al fosc cristall de l’ull

sembla sacsejar l’ànim de l’alba

amb la redona innocència del gland d'una verga verge.)

EL ALBA APARTE
(DISOCIACIÓN DE ÉTIENNE CROSNIER)

Je vis, je meurs: je me brûle et me noie,

J'ai chaud extrême en endurant froidure;

La vie m'est et trop molle et trop dure,

J'ai grands ennuis entremêlés de joie.
Louise Labé

La lámpara en tu cuerpo,
el ojo,
la maestría del ojo menudo
a la manera de Francesc Collado i Soler,
desde los huecos de la boca desdentada de la noche,
y te quemas las manos que no aciertan el más oscuro centro,
la duplicación de la espalda:
cuanto menos voces más armas.
Ninguna saeta,
ninguna iconoclastia.
No importa la puerta del ojo de manantial perdido,
sino reinventar su salida
y mantenerla al alcance de la flor,
el florilegio de los labios hacia dentro,
el misterio del puño cerrado,
el catecumenado del capullo azul
y la noche absoluta,
el riachuelo que entonces se ilumina
como el niño salvaje con la antorcha
en el mercado de los pecados de invierno
para saborear el gusto de la gotita de sangre para siempre,
la vez de la luz,
la vez de las heces,
el racimo más íntimo

en la estación de todas las ventanas abiertas a la llovizna,

de buena mañana el sendero para el juego del escondite
la ruta húmeda de los sabios a despecho del plectro,
el secreto perfume de la albahaca en celo,
la secreción,
la última celda de la bresca,
el enjambre,
la rosa negra…

(La lámpara en el oscuro cristal del ojo

parece zarandear el ánimo del alba

con la redonda inocencia del glande de una verga virgen.)