RIU DE LLUNA-PERE BESSÓ

TU PIEL, GALAXIA DE CONTORNOS,

Fotografía tomada de: “tras la cortina”








RIU DE LLUNA

In the night, in the eye of the forest

There's a mare black and shining with yellow hair,

I put my fingers through her silken hair and found a stair
Patti Smith

rien qu'un méchant fantôme, une ombre inaccessible

et pareille -vous rappelez-vous? - à l'Enfant

Prodigue de Rainer Maria s'enfuyant

pour ne pas être aimé de cet amour terrible
Jean Cassou

El tercer ull,

l’ull clínic,
l’ull xamà,
l’ull dervix
sempre a l’aguait,
a lloms del poeta descregut
que ja no cantarà més el botó de la rosa.

Si bec de la teua pell que només és galàxia de contorns
Al meu ordenador,
és que em plegue a la morbidesa dels jocs d’infància:
La remor encantada de l’amor llunyà,
L’empenta del sexe embussat en la nina de paper o de tela.
Una ombrívola roca caient a plom
pel espai en blanc,
desdeny de flors d’hivernacle
vels de broma,
promesa de fadrina a la muralleta del pont.

La set del bufat és una segona natura a la nit.
L’ull del bosc als versos secrets de Verlaine:

Roule ton cul sous ta chemise

darrere del desencís oblic a les deixalles de la cançó de taverna:

Laisse-moi, parmi l’herbe claire,
Boire les gouttes de rosée
Dont la fleur tendre est arrosée…

I un delineador d’ulls de la balena de Jonàs
en oceà del desig.
Reemplace les claus d’ivori damunt del motet
per al teu anvers de pètals,
gotes de rosada.

Les ungles del gat que m’esqueixa
l’ànima dels versos a la llum de la lluna,
a despit de la cantarella assonantada:
el meu amic huckleberry,
el riu de la lluna

i jo.

Talle roses dels teus núvols
i les cus

per a dormir junt als llençols de l’ibis
i peladures de pomes de Tàntal.

En l’itinerari de l’endormiscament llance la meua boca
untada de regalèssia
a l’estadi dels forats negres.

Sóc vella escorça d’arbre
que no dóna l’escala de fruit senar,
per a llegir els rètols de neó
als cristalls de gel dels teus estels:

Jo vinc de l’adusta taula de noies
que poleixen la roca
i composen cançons en quadernets
i parlen en la llengua antiga dels reis desnonats.

El vent cec, per bé que tibe l’harmonia de la corda
d’estendre la bugada d’astres brivalls,
Mai no alçarà el ràfec de la teua mandrosa mirada.
El vent sap que l’arribada de l’incendi a la nau
és un parany de l’ull que no veu les ombres des de l’inici.

RÍO DE LUNA

In the night, in the eye of the forest

There's a mare black and shining with yellow hair,

I put my fingers through her silken hair and found a stair
Patti Smith

rien qu'un méchant fantôme, une ombre inaccessible

et pareille -vous rappelez-vous? - à l'Enfant

Prodigue de Rainer Maria s'enfuyant

pour ne pas être aimé de cet amour terrible
Jean Cassou

El tercer ojo,
el ojo clínico,
el ojo chamán,
el ojo derviche
siempre avizor,
a lomos del poeta descreído
que ya no cantará más el botón de la rosa.

Si bebo de tu piel que sólo es galaxia de contornos
en mi ordenador,
es que me pliego a la morbidez de los juegos de infancia:
El rumor encantado del amor lejano,
el empuje del sexo atorado en la muñeca de papel o de tela.
Una sombría roca cayendo a plomo
por el espacio en blanco,
desdén de flores de invernadero
y velos de bruma,
promesa de moza en el pretil del puente.

La sed del beodo es una segunda natura en la noche.
El ojo del bosque en los versos secretos de Verlaine:

Roule ton cul sous ta chemise

tras el desencanto oblicuo en los restos de la canción de taberna:

Laisse-moi, parmi l’herbe claire,
Boire les gouttes de rosée
Dont la fleur tendre est arrosée…

Y un delineador de ojos de la ballena de Jonás
en océano del deseo.
Reemplazo las claves de marfil sobre el motete
para tu anverso de pétalos,
gotas de rocío.Las uñas del gato que me desgarra
el alma de los versos a la luz de la luna,
a despecho del sonsonete asonantado:
mi amigo huckleberry,
el río de la lunay yo.

Corto rosas de tus nubes
y las cosopara dormir junto a las sábanas del ibis
y peladuras de manzanas de Tántalo.

En el itinerario del entresueño lanzo mi boca
untada de regaliz
al estadio de los agujeros negros.Soy vieja corteza de árbol
que no da la escala de fruto impar,
para leer los rótulos de neón
en los cristales de hielo de tus estrellas:

Yo vengo de la adusta tabla de muchachas
que sacan brillo a la roca
y componen canciones en cuadernillos
y hablan en la lengua antigua de los reyes desahuciados.

El viento ciego, por más que tense la armonía de la cuerda
de tender la colada de astros pícaros,
nunca alzará el alero de tu perezosa mirada.
El viento sabe que la llegada del incendio a la nave
es un engaño del ojo que no ve las sombras desde el inicio.