LIBACIÓ-PERE BESSÓ
Deposite al teus llavis/
aquest silenci blau/del mar que des de sempre/
LIBACIÓ
Deposite al teus llavis
aquest silenci blau
del mar que des de sempre
el vot del teus besos
reté, la carícia
dels peus sorpresos
a l’alba.
El vent fraula
al teu silenci acudeix
enarborant esperes,
les distàncies no coneixen
oblits. El lament
solcat d’algues encara
guarda la rosada apaivagada
del teu front.
(de Imágenes, 1976/ Imatges, 2009)
LIBACIÓN
Deposito en los labios
ese silencio azul
del mar que desde siempre
el voto de tus besos
retiene, la caricia
de los pies sorprendidos
al alba.
El viento fresa
a tu silencio acude
enarbolando esperas,
las distancias no saben
de olvidos. El lamento
surcado de algas aún
guarda el rocío apagado
de tu frente.
Etiquetas: Pere Bessó, poema
entrada de Pere Bessó a las
12/06/2009 01:26:00 a. m.
6 comentarios:
...la caricia de los pies sorprendidos al alba...
Me encantó eso.
Besooooooooo!
7 de diciembre de 2009, 16:06
"la carícia/ dels peus sorpresos/ a l'alba" seria paral·lel a:
"la rosada apaivagada/ del teu front"
"les distàncies no coneixen/ oblits", seria una hipèrbaton, i una paradoxa, perquè jo diria "els records no coneixen distàncies".
El títol del poema és significatiu, en relació al "Deposite al teus llavis/ aquest silenci blau".
És una delícia de poema.
7 de diciembre de 2009, 21:29
Gracias, Mónica. Aunque el poema es de juventud, sigue encantándome la caricia de los pies, les sorprenda o no el alba. Exquisiteces al margen. La vida nos enseña, pero también constriñe los tiempos poéticos.
Pere
8 de diciembre de 2009, 11:36
Benvolguda Helena:
Sí hi estic dàcord en la troballa de cert paralel·lisme que tu assenyales. Bo tant en l'hiperbaton i paradoxa, ja que, segons recorde, tractava de fer un trencament de sistema d'allò que diu la cançó. Ja saps, aquella una miqueta camp ("dicen que la distancia...pero jo no concibo esa razón")
Pel que fa al títol, fàcil, potser massa fàcil, però elpere era un jovenet d'allò més romanticot, quins temps!
8 de diciembre de 2009, 11:45
Pere, realment, una delícia de poema, que enlluerna l'ànima per la seva dolçor.
Una abraçada.
8 de diciembre de 2009, 21:10
Benvolguda Candela:
Gràcies per les teues paraules que embolcallen delicadament un poema de llunyana joventut. Pertany al meu segon poemari publicat, "Imágenes", d'açò fa mitja vida com qui no gosa dir la cosa. Ja era hora que començàs a reviscolar-lo, i en català.
Una abraçada.
Pere
8 de diciembre de 2009, 22:05
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio