DAVALL DE L’ARBRET DE NADAL-PERE BESSÓ

Autor de la fotografía: José María Palomo fuente









DAVALL DE L’ARBRET DE NADAL

Cintes i llaços, perles d’imitació, peres de llums,
paperets i porpra pengen de l’arbret de Nadal,
com si foren fruites revelades a l’agrunsadora del temps,

oferint-se com dona empolistrada i mundana
a les somortes mans dels que foren feliços
en el somni pactat del desamor,
a la manera de Whitman.
Els desafectes empenten els objectes pertot
amb la rialleta sufocada més aviat de beneïts.
Cauen pesadament, la testarrada és la fi sospitada del vent de fora,
i quasi rebreguen sota els vells ulls dels vells amants,

l’estret esclat dels quals controla l’escombrada de la passió
però no fan la imatge de l’espantall, els vells
desafectes plens de nostalgia, curullats de records giren
al voltant de l’escorxat arbre del desig enrunat,

com si afora del temple d’un déu que declina
hi haguera senzills rituals d’ìmpossible reencontre.
Les campanetes dels buits de la carícia sonen.

Les velles cançons marquen estil: l’esdentegat balbuceig

de la perxa del naixement de la soledat.
El paradigma és simple: el mirall de nou lliga
el noi a la closca i la noia a l’escuma,

i quan els seus dits toquen el pal i les cantussades,
a la fi, marceixen, cap llavi no s’arronsa, cap cara no es ruga,

llevat de la intermitent presència aleatòria d’un professor d’edat
que no pot esguerrar la festa innocent de la crida de l’arbre

ni acabar amb el fred drap que amaga les vergonyes
de la nit del darrer pessebre íntim.

BAJO EL ARBOLILLO DE NAVIDAD

Cintas y lazos, perlas de imitación, bombillas de luces,
papelillos y púrpura cuelgan del arbolillo de Navidad,
como si fueran frutas reveladas a la mecedora del tiempo,

ofreciéndose como mujer emperifollada y mundana
a las exangües manos de quienes fueron felices
en el sueño pactado del desamor.
a la manera de Whitman.
Los desafectos empujan los objetos por doquier
con la risita sofocada más bien de bobos.
caen pesadamente, el cabezazo es el fin sospechado del viento de fuera,
y casi machucan bajo los viejos ojos de los viejos amantes,

cuyo estrecho vislumbre controla el barrido de la pasión
però no dan la imagen del espantajo, los viejos
desafectos llenos de nostalgia, colmados de recuerdos giran
al rededor del despellejado árbol del deseo derrocado,

com si afuera del templo de un dios que declina
hubiera sencillos rituales de ìmposible reencuentro.
Las campanillas de los vacíos de la caricia suenan.

Las viejas canciones marcan estilo: el desdentado balbuceo

de la percha del nacimiento de la soledad.
El paradigma es simple: el espejismo de nuevo ata
el muchacho al caparazón y la chica a la espuma,

y cuando sus dedos tocan el palo y los canturreos,
al fin, ajan, ningún labio encoge, ninguna cara se arruga,

excepto la intermitente presencia aleatoria de un profesor de edad
que no puede lisiar la fiesta inocente de la llamada del árbol
ni acabar amb el frío trapo que oculta las vergüenzas
de la noche del último pesebre íntimo.