CANON DE ROSES, L’ERUPTE

Fotografía: Venise Verte





CANON DE ROSES, L’ERUPTE

La llengua de la patrona em deixa un cercle lliscadís
al coll, al melic, a les cuixes:

un ferro de marcar poltres per a la possessió extemporània,
ella, l’ama de la corona i del cèrcol,

la mestressa de l’anell refulgent de les humitats,

la humiliada corol·la de la dissipació
abandonada al desig del vis i la virolla.
La llengua de tulipa arran dels meus pits
vaixell de camuflatge amb l’escarlata;
la vertadera natura de la violeta, pura.
La flor de la vida,
aigua ardent tan lluny del camp a través,

amerada rosa negra per a una segona oportunitat,
per a l’altra cara del creixent fosc,
per al revers, l’esbiaxament i la sorpresa.
Un acte de llum i excessiu de bell nou.
Els teus llavis em travessen la carn salada dels muscles
com un dolor de ventre,

pugen al cimall freturós del meu bescoll.

Em forades amb tots els claus,
els pètals cremants de l’alé que em profana
la clau dels sentits,
la vareta d’un para-sol de paper de préssecs

en la boca que m’anuncia el descobriment,a la manera del crit,
la guspira de l’àpex que se surt del cercle,
l’incendi a les natges.

CANON DE ROSAS, EL ERUPTO

La lengua de la patrona me deja un círculo resbaladizo
en el cuello, en el ombligo, en los muslos:

un hierro de marcar potros para la posesión extemporánea,
ella, el ama de la corona y del cerco,

la presumidilla del anillo refulgente de las humedades,

la humillada corola de la disipación
abandonada al deseo del tornillo y la arandela.
La lengua de tulipán a ras de mis pechos
bajel de camuflaje con el escarlata;
la verdadera naturaleza de la violeta, pura.
La flor de la vida,
agua ardiente tan lejos del campo a través,

empapada rosa negra para una segunda oportunidad,
para la otra cara del creciente obscuro,
para el envés, la sesgadura y la sorpresa.
De nuevo un acto de luz y excesivo.
Tus labios me atraviesan la carne salada de los hombros
como un dolor de vientre,

suben a la cumbre presurosa de mi tozuelo.

Me horadas con todos los clavos,
los pétalos ardientes del aliento que me profana
la llave de los sentidos,
la varilla de un parasol de papel de duraznos

en la boca que me anuncia el descubrimiento,a la manera del grito,
la chispa del ápice que se sale del círculo,
el incendio en las nalgas.

De Les roses de Lancelot (2006)