L’ESCOLTETA IMPOSSIBLE-PERE BESSÓ

Un lent passeig pel llac de fades de la meua infantesa

per a comprovar que la superfície de l’aigua està llesta...

L’ESCOLTETA IMPOSSIBLE

Do not ask me for anything

you'd want. Do not charm me

with your hint of rosemary, what that

meant once, and what it means

now is cold. Come to me exhausted

and missing another tooth; I will fashion

you something in a burlap pellet.
Erica Bernheim

And, tricked by our own early dream

And need of solace, we grew self-deceived,

Our making soon our maker did we deem.
Ernst Haeckel

Un lent passeig pel llac de fades de la meua infantesa per a comprovar que la superfície de l’aigua està llesta per al punt definitiu dels perdigons d’arpillera fins al fons de la consciència, després de haver-hi relliscat cinc voltes, cinc desamors, perquè el número siga el floc del seny amb què ataranta la vida, però no justament el cant a la vida; una superfície que els anys han remogut i allisat com si ara convinguera el temps de les altes finestres de la melangia i dels passamans de pelfó acordonat de seda, tacat, amb restes de ciris pagans i ruda taponant els colls de botella del volantiner desig, per a poder sentir, reu de l’edat, un enutjós i , si més no, poètic malaise.

LA ESCUCHITA IMPOSIBLE

Do not ask me for anything

you'd want. Do not charm me

with your hint of rosemary, what that

meant once, and what it means

now is cold. Come to me exhausted

and missing another tooth; I will fashion

you something in a burlap pellet.
Erica Bernheim

And, tricked by our own early dream

And need of solace, we grew self-deceived,

Our making soon our maker did we deem.
Ernst Haeckel

Un lento paseo por el lago de hadas de mi niñez para comprobar que la superficie del agua está lista para el punto definitivo de los perdigones de arpillera hasta el fondo de la conciencia, después de haber resbalado cinco veces, cinco desamores, para que el número sea el fleco de la cordura con que ataranta la vida, pero no precisamente el canto a la vida; una superficie que los años han removido y alisado como si ahora conviniese el tiempo de las altas ventanas de la melancolía y de los pasamanos de felpilla acordonada de seda, sucios, con restos de cirios paganos y ruda taponando los cuellos de botella del volatinero deseo, para poder sentir, reo de la edad, al menos un enojoso pero poético malaise.

FILLA DE BETEL-PERE BESSÓ

Em dus cistelles buides com si foren caixetes de jade

al marge dels camps d’alfals, ...

Fotografía: El país, España

FILLA DE BETEL

Read your hand in the mirror:
this is your only chance
to be the victim.
Lindsey Wallace


We know why
you carry our white boxes
to the edge of the alfalfa, to the figs
& raspberries. You take our honey
because we let you. We pollinate the fields
because we are the fields.
Rachel Zucker

Ells lliuraren a Jacob tots els déus estranys que portaven i els anells que lluien

a les seues orelles, i Jacob els soterrà davall de l’alzina…
Llibre del Gènesi

Em dus cistelles buides com si foren caixetes de jade al marge dels camps d’alfals, dels bancals de figues paleres i de les taules de gerdons de rosada. Em prens la goteta de mel perquè t’ho permet i, en comptes d’endinsar-te en l’espill victimari de la mà, em lliures al damunt i d’una bufada tota la pols de les pors antigues. Em pol·linitzes el poema, perquè jo mateix, a despit dels circells al lòbul de deessa estranya, sóc el poema.

HIJA DE BETEL

Read your hand in the mirror:
this is your only chance
to be the victim.
Lindsey Wallace


We know why
you carry our white boxes
to the edge of the alfalfa, to the figs
& raspberries. You take our honey
because we let you. We pollinate the fields
because we are the fields.
Rachel Zucker

Ells lliuraren a Jacob tots els déus estranys que portaven i els anells que lluien

a les seues orelles, i Jacob els soterrà davall de l’alzina…
Llibre del Gènesi

Me traes cestas como si fueran cajitas de jade a orillas de los campos de alfalfa, de los bancales de higos de pala y de las tablas de frambuesas de rocío. Me coges la gotita de miel porque te lo permito y, en lugar de adentrarte en el espejo victimario de la mano, me echas encima y de un soplo todo el polvo de los miedos antiguos. Me polinizas el poema, porque yo mismo, a despecho de los zarcillos en el lóbulo de diosa extraña, soy el poema.