En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

sábado, 16 de julio de 2011

AU DE DRAP

Imatge presa del blog purasletras.wordpress




AU DE DRAP



Ens atenallen les paraules/
que s’avancen al pensament
Manel Rodríguez-Castelló


Jo t’estime,
perquè ets el collar
de l’insomni
en les arrels de les coses
que es diuen reals.

(inèdit, 16 julio 2011)





AVE DE TRAPO



Nos atenazan las palabras/
que se adelantan al pensamiento
Manel Rodríguez-Castelló



Te quiero
porque eres el collar del sueño
en las raíces de las cosas
que se dicen reales.

Etiquetas:

ZONA O DE LA FIDELITAT

Imatge presa de la xarxa




ZONA O DE LA FIDELITAT




Per a Carlosanon.


Como los perros,
olfateamos incansablemente.
Y a esto solemos llamarlo fidelidad.
Pero ser fiel es ser,
en cualquier momento,
uno mismo: distinto.
Juan Gil-Albert



I ell se n’anà,
com ella potser,
com l’àngel de la paciència
tastavins,
que també es deia Rafel,
per la voravia de la brisa
amb l’ala trencada
per la solapa de la guerrera
de pluges punyents,
per la porta darrera impossible
del Portal de la Valldigna,
sense espaseta de foc de cap baralla
ni sagetes de ballesta fosca,
se n’anà amb les formes de la pura lírica,
després de passar la nit
en un banc del parc de Juan Chabás,
sense que ningú no li furtara
els haikus dels tres ceps dins de la seua butxaca,
aquella mena d’exemples
dels peixos de l'alba
o la melona d'aigua en hora foscant,
amb palimpsests de no quina mala guineu
ni de quines virtuts monacals,
i encara moltes altres joguines retòriques,
-la badia en l’abadia,
desxifra de pressa el frufrú dels xiprers-
sempre per la sendera més curta
del territori sabut,
ai las, per a la nostra nostàlgia.



(inèdit, 15 juliol 2011)





ZONA O DE LA FIDELIDAD





Per a Carlosanon.


Como los perros,
olfateamos incansablemente.
Y a esto solemos llamarlo fidelidad.
Pero ser fiel es ser,
en cualquier momento,
uno mismo: distinto.
Juan Gil-Albert



Y él se fue,
como ella tal vez,
como el ángel de la paciencia
tastavinos,
que también se llamaba deia Rafael,
por la acera de la brisa
con el ala rota
por la solapa de la guerrera
de lluvias punzantes,
por la puerta última imposible
del Portal de la Valldigna,
sin espadita de fuego de ningún naipe
ni saetas de ballesta hosca,
se fue con las formas de la pura lírica,
después de pasar la noche
en un banco del parque de Juan Chabás,
sin que nadie le hurtara
los haikus de las tres cepas del interior de su bolsillo,
aquella suerte de ejemplos
de los peces del alba
o la melona de agua al obscurecer
con palimpsestos de no qué mala zorra
ni de qué virtudes monacales,
y otros juegos retóricos por demás,
-la badía en la abadía
descifra deprisa el fru-frú del ciprés-
siempre por el sendero más corto
del territorio sabido,
ay, para nuestra nostalgia.

(inèdit, 15 juliol 2011)

Etiquetas: