En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

jueves, 24 de junio de 2010

PIAF-PERE BESSÓ

Edith Piaf








PIAF








A la sina desplegada del desig
jau una deueta, Edith, a qui regalares
la teua mirada absent,
que cap de nosaltres no sabérem
untar amb ambrosia,
la veu d’un cor amplíssim
abandonat a la cintura d’un cos vell
que no havia culminat
la seua perfecció de dona estesa,
que baveja en la seua llavor,
com l’arbre que s’acreix
contra un cel ombrívol,
presagiant la tenacitat de la tempesta,
i trenca amb la remor de les rels
arran de terra,
dels cristalls sanadors de la roca oculta,
i en les seues fulles un goteig
que solca l’alé banyant tots els espais
de la figura oberta
a les aigües dolces com pomes del record
ancorades al teu ventre.
I no te'n queixares.
I és que coneixies l’escuma on bateguen
totes les veus de les veles blanques
per a salpar,
des del teu cant isolat,
mendicant de port, al dellà, on la memòria
de l’amor perllonga tots els seus dominis
i l’esperó de la nau obri la veu
de fusta noble en carn viva,
albirant el cruixim majestuós de la galera,
l’honor del cant fúnebre
de la gavina
en el seu darrer vol de batalla.


(de Només per a dones [2008], 2009)








PIAF







En el seno desplegado del deseo
yace una diosecilla, Edith, a quien regalalaste
tu mirada ausente,
que ninguno de nosotros supimos
untar con ambrosía,
la voz de un corazón amplísimo
abandonado a la cintura de un cuerpo viejo
que no había culminado
su perfección de mujer extendida,
que babea en su semilla,
como el árbol que se crece
contra un cielo sombrío,
presagiando la tenacidad de la tormenta,
y rompe con el rumor de las raíces
a ras de tierra,
de los cristales sanadores de la roca oculta,
y en sus hojas un goteo
que surca el aliento bañando todos los espacios
de la figura abierta
a las aguas dulces como manzanas del recuerdo
ancladas en tu vientre.
Y no te quejaste.
Y es que conocías la espuma donde laten
todas las voces de las velas blancas
para zarpar,
desde tu canto aislado,
mendigo de puerto, más allá, donde la memoria
del amor prolonga todos sus dominios
y el espolón de la nave abre la voz
de madera noble en carne viva,
vislumbrando el crujido majestuoso de la galera,
el honor del canto fúnebre
de la gaviota
en su último vuelo de batalla.

Etiquetas: ,