En este blog podrá leer poemas del poeta valenciano Pere Bessó en catalán y Español/Castellano. También puede leer su vasta obra en su sitio web: http://perebesso.com

miércoles, 4 de noviembre de 2009

OLLERIA DE NASCA-PERE BESSÓ

Ollería de Nasca








OLLERIA DE NASCA





Lire est un acte dangereux. Les dictateurs savent cela: ils
brûlent les livres (ou, ce qui revient au même, les
marchands d’armes achètent les maisons d’édition, comme
on le voit ces temps-ci, chez nous), ils en ont peur.
J.P. Auxemery






Descobreixes en un paperet greixinós dins de l’olleta de terrissa de Nasca on antany guardaves la postura de haixix la breu cita que mostra que Auxemery llegí de ben jove el poema de D.H. Lawrence, aquell que afirma que alguns homes serien de consideració, si ho foren en la justa mida dels gossos, per raó de la pressumpta canitat, i és per això que, a la manera d’exercici neoclàssic, tradueixes Catul com al poeta dels peters mesquins i les engrunes d’epigrames, epitafis, madrigals i cançonetes sòrdides, car intueixes que la nostra autèntica dimensió de natura es troba més enllà de les caretes del dolor efímer, arraconat a les tavernes literàries del barri del Carme, i recolzes el teu discurs de la pedra en els bustos de minvada distància de Goethe o Hölderlin, però no en el de Cernuda, massa atrapat a la fi en la bellesa caïnita (el passeig nocturn del parc i la mirada abstreta d’urinari). El poeta salvatge després del seu periple africà en vaixell ebri ha gaudit de la lectura de Charles Olson per primera vegada, a través de Beth, la companya de Miguel Romaguera fins a veure la llum dels llibres en pira de síntesi des del balcó d’aquella casa ruinosa en primera línia de Maldonado, que abans ho era de lenocini i, per darrera, de la mà d’Aïna, la germana en estretor de fadrina impenitent que taral·larejava una òpera rock de Nina Hagen i, així, no restarà en el trast de l’om o de l’acàcia de la sendera d’heretat simbolista, no necessitaràs citar el filet d’or del crepuscle de Manent o la groga vesprada de la tardor de Vinyoli. Tampoc no perdràs les temples en el marc del jardí de lilàs o les tulipes de les terres més al nord. Bastarà amb la flaire de la pedra sensitiva, el batec extemporani dels codols bretons que nodriren les ombres de l’home nou i han despullat finalment l’ésser viu de totes les seues pellofes.








OLLERIA DE NASCA







Lire est un acte dangereux. Les dictateurs savent cela: ils
brûlent les livres (ou, ce qui revient au même, les
marchands d’armes achètent les maisons d’édition, comme
on le voit ces temps-ci, chez nous), ils en ont peur.
J.P. Auxémery





Descubres en un papelito grasiento en el interior de la ollita de loza de Nazca donde antaño guardabas la postura de hachís la breve cita que muestra que Auxemery leyó de bien joven el poema de D.H. Lawrence, aquél que afirma que algunos hombres serían de consideración, si lo fueran en la justa medida de los perros, en razón de la presunta canidad, y es por ello que a manera de ejercicio neoclásico traduces a Catulo como el poeta de los gozques mezquinos y las migajas de epigramas, epitafios, madrigales y cancioncillas sórdidas, pues intuyes que nuestra auténtica dimensión de natura se halla más allá de las máscaras del dolor efímero, arrinconado en las tabernas literarias del barrio del Carmen, y apoyas tu discurso de la piedra en los bustos de menesterosa distancia de Goethe o Hölderlin, pero no en el de Cernuda, demasiado atrapado finalmente en la belleza cainita (el paseo nocturno del parque y la mirada ensimismada de urinario). El poeta salvaje tras su periplo africano en bajel ebrio ha gozado con la lectura de Charles Olson por primera vez, a través de Beth, la compañera de Miguel Romaguera hasta ver la luz de los libros en pira de síntesis desde el balcón de aquella casa ruinosa en primera línea de Maldonado, que antes lo fuera de lenocinio y, por última, de la mano de Ana, la hermana en angostura de mocedad impenitente que tarareaba una ópera rock de Nina Hagen y, así, no quedará en el traste del olmo o de la acacia de la senda de heredad simbolista, no habrá necesidad de citar el hilillo de oro del crepúsculo de Manent o la amarilla tarde del otoño de Vinyoli. Tampoco perderás los pulsos en el marco del jardín de lilas o los tulipanes de las tierras más al norte. Bastará con el perfume de la piedra sensitiva, el latido extemporáneo de los guijarros bretones que alimentaron las sombras del hombre nuevo y han desnudado por fin al ser vivo de todos sus hollejos.

Etiquetas: ,